Activitats

Vore galeria d'imatges

Joaquim Sorolla Bastida (1863-1923) estava en un punt àlgid de la seua carrera quan va pintar La meua dona i les meues filles en el jardí (1910). En 1909 havia presentat la seua obra en l’Hispanic Society of America de Nova York, amb gran èxit de crítica i públic; a Espanya era un pintor de reconegut prestigi i havia exposat també a París, Londres i Berlín. A finals de la primera dècada del segle XX, ja havia realitzat moltes de les seues obres mestres: La tornada de la pesca (1895), Cosint la vela (1896), Menjant en la barca (1898), Sol de la vesprada (1903), Xics en la platja (1909). Clotilde, esposa de Sorolla, i les seues filles María i Elena, havien posat per a alguns dels seus millors quadros, com ara Passeig a la vora del mar (1909). En esta obra, igual que en La meua dona i les meues filles en el jardí, el protagonisme està compartit entre les figures i l’entorn que les conté. Les pinzellades conformen i diluïxen alhora els rostres de les dones, construint una composició en què predomina el color i una superfície pictòrica de factura magistral.
Ignacio Zuloaga Zabaleta (1870-1945) va gaudir de fama i reconeixement internacional en vida; va comptar amb el suport dels intel•lectuals del seu temps, entre ells Miguel d’e Unamuno i Ramiro de Maeztu, i va exposar en l’Hispanic Society of America setze anys després que ho fera Sorolla. En el moment en què Zuloaga va pintar Les meues cosines (1903) començava una etapa protagonitzada per una paleta fosca, el paisatge de Castella i personatges carismàtics. No era la primera vegada que les filles del seu tio Daniel Zuloaga, excel•lent ceramista, posaven per al pintor; ho havien fet anteriorment en 1898 (Les meues cosines, col•lecció del Museu d’Orsay) i ho farien novament diverses vegades, en solitari o juntes. Un altre exemple excel•lent és la pintura de 1910 El meu tio Daniel i la seua família (col•lecció del Museu de Belles Arts de Boston). L’obra que presentem ací unix dos elements fonamentals de l’imaginari de Zuloaga: l’erm castellà i la peculiaritat dels seus habitants ideals: Cándida, Esperanza i Teodora, adornades amb mantellines, mantons i palmitos, encarnen un purisme espanyol sublimat.